I ara estava amb la persona que més volia en el mon, amb els estudis de batxillerat superats i les amigues de tota l'infancia al meu costat. Voleu saber com vaig arribar a aquest nivell de felicitat?
Doncs tot va començar l'últim any de batxillerat, a principis de novembre. A mi des de sempre m'havia agradat en Jese, un noi alt, guapo, graciós i divertit. El problema? Mai m'havia atrevit a parlar-l'hi, i justament aquell dia, que anava amb unes pintes de pena, a tutoria ens canvien de llocs i em va tocar aseure'm amb ell. Em va somriure, em va dir hola i em vaig desfer per dintre, seguidament la Carmè, la tutora, ens va dir que aquest mes hauriem de treballar amb la parella del costat. Sense voler, se'm va escapar un somriure que ell va veure, com no el va veure si fins els de China ho podien veure. Crec que es va espantar bastant, però bueno, és el que hi ha...
Li vaig comentar que demà a casa meva no hi hauria ningú i que podríem treballar millor, tot això aguantant una serenitat, que ni els millors actors podrien fer-ho. Ell va accediri els dos vam concretar l'hora abans que sones el timbre.
A l'hora del pati, les meves amigues intentaven mantenir una conversa amb mi però en aquell moment estava en un altre planeta intentant trobar una escusa per dir als meus pares que el noi que m'agrada vindrà a casa i ens passarem tota la tarda sols. Al final, quan vaig arribar a casa li vaig dir a la mare que vindrà demà una amiga per fer un treball; jo crec que s'ho va creure perque no em va fer cap pregunta.
Al dia següent, a la tarde, em vaig posar a fer galetes per matar el temps; de sobte el timbre de la porta sona i, pensant que era la mare que s'havia oblidat les claus, vaig obrir la porta amb tota la cara i la roba tacada amb farina i, sabeu qui era, en Jese. En veure'm se li va escapar el riure, normal, vaig pensar. Vaig acompanyar a en Jese fins el menjador on es podia veure la masa de les galetes. Ràpidament, em va preguntar si em podia ajudar.
Soposo que ja sabeu quina va ser la meva resposta, qui diria que no a passar una estona junt amb la persona que estimes. Ens vam possar mans a l'obra i, mentres barrejavem la masa ens vam tocar les mans, em va mirar, el vaig mirar i... ENS VAM BESAR! Que fort hoy? La meva cara de felicitat va ser grandiosa. Vam continuar amb les galetes i quan les vam acabar ens vam possar a fer el treball.
Els següents dies, ell em va ignorar, i jo em vaig posar a pensar: No li va agradar? Se'n va arrepentir? Només volia provar-me? En fi, una decepció monumental. Després d'un més, a la porta de casa meva va arribar un ram de flors per a mi, però no posava de qui era. Al dia següent un altre, i així duran dos mesos! Però, qui podia ser, si no li agradava a ningú ni tenia cap "relació sentimental". A més, tenia un altre problema, no m'havia pogut oblidar d'aquell petó, només en pensar-hi se'm posava la pell de gallina.
Després de l'últim ram de flors, em va arribar un mistage al móbil que deia: Hola Lara, m'agradaria quedar demà a les set de la tarda al parc gallets per la zona dels patins. T'espero.
La meva cara de satisfacció al llegir-ho per per fi poder conèixer qui era el meu admirador secret, per dir-li d'alguna manera, i expresar-li que en realitat a mi qui m'agradava era en Jese.
El gran dia va arribar. A clase en Jese no va venir, soposo que hauria de ser malalt. Les hores se'm van fer massa llargues pero el moment cada cop s'aproximava més. A les sis vaig començar a arreglar-me, em vaig posar el millor "modelet" que tenia per casa desprès em vaig maquillar una mica i van arribar les tres quarts de set. Vaig sortir de casa, vaig agafar el bus perquè aquell parc em quedava una mica lluny i vaig aribar en punt. Allà només hi havia uns quants nens petits jugant amb els patinets, però del meu noi especial res. Desprès d'un quart hora esperant em vaig trobar a en Jese amb un ram de roses grogues, el meu color preferit, que s'aproximava cap a mi. Però ell no podia ser el meu admirador secret, si després del petó que ens vam fer no em parlava. Però sí, era ell. Em va abraçar i em va dir: pensava que no estaries aquí, pensava que no, que no..., ell no podia casi parlar i jo, jo menys. Em va invitar a sopar a un restaurant preciós, allà em va explicar que li agradava des de feia moltíssim, jo li vaig dir que també i, la resta es història. L'important es que allà em va demanar sortir i des de llavors cada dia que paso amb ell estic més enamorada fins el punt que ara, desprès d'acabar els estudis ens volem anar a viure junts al estranger i estudiar allà.
